Capítol 12 Astrologia i feminisme
Hi va haver una època de la meva vida en la que també vaig estudiar astrologia. Hi vaig anar a parar per aquesta tendència meva a buscar connexions. Una altra vessant de la intèrpret que hi ha en mi que, en un moment donat, es va interessar per les estrelles i tota la mitologia que les envolta. Em vaig apassionar. Em vaig comprar tots els llibres, també. En aquell moment, sempre que en tenia ocasió, mirava de convèncer els meus amics de com de fascinant era l’astrologia. Encara m’ho sembla però ara ja no vull convèncer ningú. Potser perquè ara em sap més greu fer-me pesada o potser, simplement, perquè m’he fet gran i tinc menys temps i menys ganes de convèncer ningú de res. Ara que estic aquí sola, davant de l’ordinador, confesso que encara em passa que hi ha gent de qui recordo el signe i no recordo el nom. Molta gent. És una excentricitat meva de la que no n’estic especialment orgullosa, però no la puc evitar: oblido més fàcilment un nom que un signe del zodíac. En la meva època astrològica tot m’ho mirava des d’aquest punt de vista i vaig aprendre tantes coses que aquest llenguatge ha passat a formar part de la meva vida i quan, de tant en tant, hi torno, m’emociona veure que encara em sorprèn i em brinda moments d’inspiració que, per mi, no tenen preu.
En aquests temps de redefinició del meu feminisme, feia dies que em rondava que, probablement, hi ha alguna manera astrològica d’explicar aquest auge del feminisme del segle XXI però no en sé prou per veure-ho sola o sigui que li escric al meu professor d’astrologia, el Lluís Gisbert, per preguntar-li la seva opinió. Em respon immediatament el mail i m’avança que estaríem parlant d’una quadratura entre Urà i Plutó, però que ja m’ho explicarà el dia que ens trobem. Trobem-nos, doncs, si us plau.
En astrologia, els planetes que estan més enllà de Saturn, els que va caldre inventar el telescopi per descobrir-los, són els considerats transpersonals. Els planetes transpersonals, parlen d’èpoques, de cicles de la humanitat. Triguen moltíssim a fer la volta al sol. Urà triga 84 anys i es passa set anys en el mateix signe i Plutó en triga 250 i es passa entre 12 i 34 anys en el mateix signe, una mitjana de 20 anys perquè la seva òrbita no és regular. A mi, sempre em resultaven més difícils d’interpretar en una carta natal perquè anaven més enllà del propi individu. Cal tenir certa consciència històrica per interpretar-ne bé la seva influència i la consciència històrica només es pot tenir si es mira agafant una mica de perspectiva. A toro passat, vaja. És difícil delimitar una època quan hi ets a dins. Jo no en sé prou d’astrologia com per posar el feminisme i aquesta quadratura entre Urà i Plutó en comú o sigui que faig un cafè amb el Lluís, que en són tres perquè la conversa se’ns allarga i tot el que m’explica em fascina, com era d’esperar.
Com us deia, ja no tinc aquelles ganes jovenívoles de convèncer ningú sobre l’interès de l’astrologia o sigui que tots els escèptics i escèptiques a qui, de cop i volta, aquest capítol pugui fer mandra us el podeu saltar tranquil·lament i passar al següent però aviso que, per mi, és un dels més apassionants de tot el llibre.
Em trobo amb el Lluís amb llibreta i gravadora. El conec, sé que fliparé amb el que m’expliqui i no em vull perdre res.
Repassem un moment el que Urà i Plutó representen, arquetípicament, en astrologia. Urà és prometeic. Representa el fet que la creació és continuada, que l’evolució és permanent. Els canvis de paradigmes, les revolucions socials, les avantguardes artístiques, els avenços tecnològics o científics, són processos uranians. Plutó, en canvi és dionisíac. Destructiu en un sentit transformador i conseqüentment, innovador . Té a veure amb treure a la superfície tot el que ha estat reprimit, tot allò que és libidinós, sexual i també tots els tabús. Té a veure amb el trencament traumàtic amb alguna cosa a la que estàvem aferrats que havia tingut vida però que ja no la té: les creences, les fes… arriba un moment que ja no tenen vida i només són formes i entren en decadència. La decadència és plutoniana. En un moment plutonià, constel·len les forces revolucionàries amb la reacció fervorosa de les estructures que es senten amenaçades. Aquestes reaccions que no són altra cosa que pors i inseguretats, també són temes de Plutó.
Quan aquests dos planetes es posen en relació, són dues forces que, ajuntades, resulten molt transformadores: porten avenços científics, noves corrents de pensament, però també porten revolucions, desobediència civil… i, com dèiem, reaccions a aquestes revolucions i per tant totalitarismes i repressió.
En aquest punt se’m posa en comú la revolució feminista amb el creixement exponencial de l’extrema dreta arreu del món, però no només la revolució feminista, també les primaveres àrabs i les seves conseqüències o la revolució ecologista que està a punt de produir-se d’una manera que necessitem com l’aire que respirem (literal com l’expressió) i que ja veurem si el senyors Trump, Bolsonaro, Salvini… i el sonat que tenim aquí, que vol tornar a fer la reconquesta, ens deixaran dur a terme. Dependrà de si podem sostenir la democràcia i de si la majoria de gent que vota és més o menys imbècil.
M’he despistat. Torno a l’astrologia.
En aquest moment, per ser més exactes des de 2007 i fins a 2020, hi ha una quadratura d’aquests planetes.
Per entendre les opcions d’aspectes en els cicles planetaris, fixem-nos un moment en la lluna respecte al sol. (des del punt de vista de la terra, o sigui el nostre, perquè estic parlant d’astrologia geocèntrica) La lluna té quatre fases que tots coneixem: lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant. La lluna nova que és quan no es veu, és quan el sol i la lluna estan a la mateixa banda respecte a la terra, és quan estan en conjunció. La lluna plena els posa en oposició i els quarts, com el seu nom indica, és quan hi ha la quadratura. Cada nou cicle comença en una conjunció, passa per una quadratura, després es realitza en una oposició, passa per una altra quadratura i desemboca en una nova conjunció i així fins a la fi dels temps perquè per això són cicles.
Ara, Urà i Plutó estan en una quadratura creixent, és a dir, en la quadratura anterior a una nova oposició.
Si ens posem a observar el feminisme dels darrers 250 anys entenent el feminisme com a moviment social (això no vol dir que no hi hagués dones que es reivindiquessin abans, evidentment) i el mirem des del punt de vista de l’astrologia, veurem que estem en una cinquena fase. Si ho mirem per èpoques, podrem observar que, en cadascun d’aquests cinc moments hi hagut algun tipus de salt evolutiu.
La primera oposició important dels darrers 250 anys inclou el moment de la revolució francesa. Urà estava oposat a Plutó entre 1787 i 1798. El 1792, a Anglaterra, la Mary Wollestonecraft va escriure el primer document considerat manifest feminista que es diu “La vindicació dels drets de la dona” . “No aspiro a que tinguin poder sobre els homes sinó sobre si mateixes” Mentrestant, a França hi té lloc la revolució francesa. (l’astrologia té aquest factor sincrònic que fa que, esdeveniments amb el mateix esperit o el mateix caire, passin a diferents llocs a la vegada) Durant la revolució francesa, dones d’àmbits i nivells socials molt diferents hi juguen un rol molt important. La primera organització política, feminista que hi va haver a França i que es deia “ La Société patriotique et de bienfaisance des amies de la vérité”, es preocupava per la defensa dels drets de les dones, particularment la seva llibertat d’educació i el dret de divorci. I es van treure la cotilla, com diu la Viv.
La següent conjunció d’Urà i Plutó, va ser entre 1845 i 1856. Hi ha grans esdeveniments polítics i socials a nivell universal, en aquest període, entre les dues revolucions industrials. Marx i Engels redacten el “manifest comunista”, Thoreau escriu les seves dues grans obres “La desobediència civil” i “Walden o la vida als boscos” i sorgeix el trascendentalisme. El trascendentalisme, era un moviment filosòfic segons el qual l’ànima de cada individu és idèntica a l’ànima del món i conté allò que conté el món sencer. Posa Déu en relació a la intuïció de cada individu i preveu l’adveniment d’una nova era Pel que fa al feminisme, apareixen les llavors del que seran els primers moviments sufragistes. L’any 1848 es signa la declaració de Sèneca falls, redactada per Elisabeth Cady Stanton, que es compromet a vetllar pels drets civils i socials de les dones. L’any següent Amelia Bloomer crea el primer diari considerat feminista “The Lily” dedicat als interessos de la dona. També a Anglaterra, Harriet Taylor Mill publica els seus escrits filosòfics sobre feminisme, encara que signats pel seu marit.
L’oposició següent, que va de 1896 a 1907 duu l’aparició dels primers partits socialistes i el sufragisme feminista esdevé més militant, més activista i es fa internacional. L’any 1902, per exemple, es duen 37000 firmes al parlament britànic pel dret de la dona i és de suposar que, abans de l’era d’internet, aconseguir 37000 firmes no devia ser empresa fàcil. Emmeline Pankhurst funda el moviment sufragista britànic. El seu activisme la duu a la presó un parell de vegades, però, poques setmanes després de la seva mort, el seu somni s’acompleix i les dones obtenen, a Anglaterra, el dret a vot. Emma Goldman, als estats units, inclou idees feministes a l’anarquisme i crea el diari “Mother Earth”. També és detinguda en diverses ocasions per donar a conèixer informació sobre l’anticoncepció, l’amor lliure, i per fer proclames antimilitaristes… una altra gran veu del feminisme. “Si no puc ballar, no és la meva revolució” . M’encanta aquesta afirmació. Segurament ella deia ballar en sentit figurat, però a mi, em deixa un regust de feminisme molt femení que m’entusiasma i m’inspira i decideixo fer-me la meva, al segle XXI, i la torno a escriure, aquest cop amb majúscules: “SI NO PUC BALLAR, NO ÉS LA MEVA REVOLUCIÓ”
El 1903, dit sigui de pas, Marie Curie rep el primer premi Nobel atorgat a una dona de la historia.
I d’aquí ja anem a la conjunció següent que va de 1960 a 1972, en la que sorgeix el feminisme com a tal, com el coneixem avui, i que alguns anomenen segona onada del feminisme.
L’any 1963, la Betty Friedan publica “La mística femenina” que és un altre llibre referent del feminisme actual amb el que va aconseguir el premi Pulitzer l’any 1964. L’any 1970 n’havia venut 5 milions de còpies. Després, el 1966 va fundar la “National Organisation for Women” (NOW) que és l’organització feminista més important dels Estats Units i una de les més antigues de la història. Un any més tard, el 1967 es crea el “New York radical women” i el 1970 es publica “Our bodies, ourselves” escrit per dotze activistes feministes de Boston. Mentrestant, a França, s’inicien les revoltes del Maig del 68 que acabaran fent-se extensives arreu del món occidental i que generaran alguns avenços que no han tingut volta enrere a certs nivells com la llibertat sexual, (es va popularitzar l’ús de la píndola anticonceptiva, per exemple) o la igualtat de drets, la reformulació del patró de relacions…
Actualment, estem a la primera quadratura d’aquest cicle que es va iniciar amb la conjunció anterior, entre el 1960 i el 1972. Astrològicament, doncs, estaríem passant la crisi que ens força a revisar tots els valors que es van posar en marxa durant aquells anys, i la plenitud d’aquest cicle, hauria d’esdevenir en la propera oposició entre Urà i Plutó, entre els anys 2045 i 2050. Amb l’auge del feminisme, des de 2007, hem viscut les primaveres àrabs, la crisi econòmica de 2013, el moviment dels indignats l’any 2015, la crisi, a França, dels armilles grogues… i a casa nostra, el procés. No en parlaré gaire perquè no parlaríem d’una altra cosa, però és el rerefons del nostre dia a dia. L’escenografia sobre la qual, ens toca fer la funció des de fa uns quants anys. I després hi ha els altres. “El lado oscuro de la fuerza” .Trump i la resta de perles d’extrema dreta que pugen disposats a rebentar-nos la revolució. Però el procés és uranià. L’entorpiran molt però no l’aturaran: no podran. La crisi està servida i la quadratura realitzada. Ara toca desentortolligar-la amb paciència, amb maduresa social, mirant de no prendre mal. Algunes de les llavors dels anys 70 que ara es reivindiquen amb tant de furor, haurien de veure la seva materialització entre 2045 i 2050. Per materialització entenc que totes aquelles coses per les que ara hem d’empènyer i que ens fan la sensació d’estar nedant contra corrent, a partir del 45, estaran establertes sense soroll. I no hi haurà volta enrere. Després vindrà una altra quadratura i la posterior conjunció, que farà començar un nou cicle però no vaig tan lluny. Això ja no ho veurem. És o no és apassionant? Gràcies Lluís per acompanyar-me, una vegada més, a passejar per les estrelles.
Capítol 12b Mal moment per Mercuri
Li pregunto al Lluís si hi ha alguna cosa, en astrologia, que contempli una opció més enllà de la clàssica dualitat masculí femení. Un hermafrodita, algú que estigui a mig camí, algú neutral, equidistant… riem perquè és un moment delicat per l’equidistància. Parlem de Mercuri. Mercuri és el nom que rep Hermes en la mitologia romana. Els planetes del sistema solar, tenen noms de deus de la mitologia romana, que es corresponen amb deus de la mitologia grega, i que representen, en general, el mateix mite. Mercuri és Hermes. Fill de Zeus i de Maya i déu del comerç i dels lladres però també deu de les fronteres i dels viatgers que les creuen, de l’educació i de l’ensenyament, dels oradors, dels poetes… Em cau bé Mercuri. Després de molta peripècia i alguna que altra disputa, Mercuri fa les paus amb Apol·lo i, a canvi de la seva lira, aquest li entrega una vara que té el poder de reconciliar els enemics. Mercuri obre camins entre els Deus i els homes, és un cercador de pactes, una mena de mèdium, un intèrpret i un constructor de ponts. Segurament, per això m’agrada.
En astrologia, Mercuri representa els principis de comunicació, la racionalitat, la capacitat de modificar els patrons de pensament, la curiositat, la cerca de la inspiració, la flexibilitat mental, vaja. Com el mineral que duu aquest mateix nom, que no és ni sòlid ni líquid, i que s’adapta al seu contenidor. D’uns anys ençà, però, el mineral té molt mala premsa perquè se n’ha descobert la toxicitat. Aquells meravellosos termòmetres de mercuri, infal·libles per mesurar la febre, ja no es fabriquen. Els hem canviat pels digitals que marquen la temperatura que volen, quan volen. Recordo quan es trencava un d’aquests termòmetres i ens deixaven jugar una estona amb la boleta màgica que es dividia en centenars de boletes per tornar-se a ajuntar sense haver perdut ni una mica de volum. Pura màgia! Ara, els nens, ja no juguen amb la boleta de mercuri. Ara, se la mengen amb el peix.
I després, l’altre ús tradicional del mercuri era la fabricació de miralls. Aquest objecte destinat a retornar-nos la nostra imatge al revés. Per a la majoria de nosaltres, la convivència amb el mercuri, ens ha aportat informació sobre nosaltres mateixos: la febre i la imatge. Tòxic i poètic a la vegada.
Encara que representat per un home fort amb ales als talons, Mercuri no es llegeix, astrològicament, com una figura masculina. És neutre i es llegeix per les qualitats que representa més enllà del gènere.
Xerrant amb el Lluís, ens adonem que és un mal moment per Mercuri. Potser perquè els moments de revolució no casen amb les mitges tintes. És un mal moment pels grisos, un mal moment per l’equidistància i un moment molt complicat pel matís. Un moment d’apostes fortes, de tries, de tot a una carta. Un moment de “si no estàs amb mí estàs en contra meva”. Un moment de posicionaments extremats on l’equidistància és titllada de covardia i l’equidistant milita en el silenci per no posar-se al mig del foc creuat. Un moment on, malgrat les ales als peus, Mercuri, apedregat, vola cada cop més baix i és forçat a tocar de peus a terra i a confondre’s amb el paisatge, com un camaleó. Per a algú com jo, de naturalesa bastant equidistant (i no estic parlant de política, no em toqueu la pera que ja m’heu entès), un moment de merda per escriure un llibre, segurament. O un moment on ho necessito més que mai. Depèn de com es miri. Depèn de com m’ho prengui. Posem que m’ho he pres com un sí.