Prólogo del libro El viaje mítico del alma.

Cuando Josep María me propuso prologar el Viaje mítico, la primera duda que me surgió fue ¿cómo a un astrólogo como yo le encargan prologar un libro de Tarot?

Del Tarot tengo conocimientos generales, pero… Después de leer el Viaje mítico, y aprender algunas particularidades del Tarot, me di cuenta de que mis conocimientos astrológicos estaban como reforzados porqué Tarot y Astrología son conocimientos afines en cuanto al objetivo: investigar, profundizar y aprender a dialogar con la psique, si bien cada uno con instrumentos propios: la Astrología con la carta astral y el Tarot con sus arcanos mayores; ambos describen paisajes anímicos que el propio sujeto desconoce.

A continuación, siguen algunos de los elementos afines entre ambos conocimientos.

Tarot y Astrología son lenguajes simbólicos

En el conocimiento simbólico el sujeto y el objeto se vuelven uno y por ello, el que conoce y lo conocido pierden su distancia. Uno de los postulados fundacionales astrológicos afirma que: tal y como es en el macrocosmos es en el microcosmos, es decir, hay dos planos existenciales relacionados, no causalmente, sino que un plano refleja al otro, de este modo, el estudio del cielo exterior (cosmos) es a la vez el reconocimiento de un firmamento interior (psique).

Hay una sincronía entre ambos planos existenciales lo que permite trazar analogías entre los acontecimientos de ambos planos, aparentemente independientes. Se reducen así las distancias entre lo que llamamos vida externa y vida interna, hasta el punto de que se muestra como mera ilusión la extendida creencia de que existe una independencia entre lo que nos acontece en la vida y lo que somos. El ver la vida como si lo que nos sucede no tiene relación con nuestro estado anímico se llama destino. En cambio, cuando el exterior que me afecta es una manifestación del interior en un plano existencial más denso, aparece la libertad esencial del sujeto para encontrar la forma más adecuada de expresar su ser. Si afrontamos seriamente este modo de ser y estar en el mundo, entonces somos libres y responsables de la respuesta que damos al exterior y estamos involucrados con cualquier hecho en la vida que tenga una resonancia con nosotros.

La Astrología y el Tarot como lenguajes simbólicos responden a la conexión entre los misterios de la psique y la profundidad del cosmos que se explicitó en el antiguo principio hermético de la conexión entre el macrocosmos celeste (Anima Mundi) y el microcosmos de la psique humana (alma personal o el Ermitaño en el Viaje mítico).

La Astrología y el Tarot surgen en el contexto de una visión del mundo que reconocía la existencia de un principio ordenador universal, un Logos universal o Anima Mundi, equivalentes a una inteligencia universal presente en todos lo niveles y planos de la realidad. Nuestra cultura da por supuesto que la única fuente de significado vital, de conciencia, y de estados anímicos es la propia mente humana y esta visión del mundo fue emergiendo al mismo tiempo que fuimos desencantando al mundo y considerando a la Tierra y el Cosmos exterior como materia muerta carente de alma, de sentido y de propósito trascendente. Pero ninguna otra cultura anterior a la nuestra se había sentido tan alineada y aislada por considerar a la Naturaleza y al Cosmos como materia muerta y cosificada.

Quizás parte de la profunda crisis ecológica y de valores que estamos viviendo como sociedad la veamos como una oportunidad de volver a dotar de alma al mundo y reinventar una nueva relación entre ser humano, Naturaleza y Cosmos. Al fin y al cabo, tan sólo hace unos pocos miles de años que el ego racional con el que exclusivamente nos identificamos emergió de su cuna la Naturaleza o sea de la psique colectiva.

El astrólogo o el tarotista

El astrólogo o tarotista no es un profesional que adivina hechos objetivos, sino que su tarea esencial consiste en la toma de conciencia de aquello que Jung llamaba mutua connivencia secreta. Dicho de otro modo, descubrir la complicidad entre sujeto y objeto.

Metafóricamente hablando, una de las funciones esenciales del astrólogo o tarotista es la de actuar como un lutier que ayuda afinar el instrumento de la conciencia a fin de armonizarla con la cualidad del tiempo que le toca vivir. Hay tiempos para mostrar nuestro espíritu emprendedor y tiempos parala meditación e introspección, tiempos para el gozo y la despreocupación y tiempos para el rigor y el esfuerzo. Mejor estar atento a la partitura para no seguir rockanroleando cuando en el tocadiscos cósmico empieza a sonar el vals. La adaptación al momento presente es revisable constantemente, ya que lo que ha sido útil durante determinado ciclo de nuestra vida no necesariamente nos va a seguir funcionando y orientando en otro periodo vital como muestra el arcano de la Muerte.

La imaginación como órgano cognoscitivo del alma

El órgano cognoscitivo del alma es la Imaginación y ésta, aunque desvalorizada por el conocimiento racional, no es subjetiva, sino que posee sus propias leyes extraídas de unos saberes que hunden sus raíces en la mitología universal, la cosmología, la filosofía platónica y los arquetipos del inconsciente colectivo que explora la psicología profunda. Un conjunto de saberes de valor atemporal y universal ante el cual el ser humano contemporáneo se sigue sintiendo reconocido y aludido en su naturaleza más esencial. La Imaginación se expresa a través de ficciones, mitos, relatos, cuentos, sueños, etc. en donde prevalece el reconocimiento esencial y el significado existencial frente a la veracidad de las historias contadas. La validez de la ficción no reside en su literalidad, sino en su capacidad para resonar en forma de Imágenes en el interior del sujeto. El Viaje mítico es una gran ficción que usa a los arcanos mayores del Tarot como metáfora que describe situaciones anímicas que permanecían inconscientes en el fondo de la psique. Cuando el sujeto rescata de las sombras aspectos de su identidad esencial, vive una experiencia de liberación imposible de contar; tan solo se puede experimentar.

El tiempo

El tratamiento del tiempo es similar en ambas disciplinas. Hay un tiempo rápido, cuantitativo, (el que mide un reloj) que adquiere estructura y densidad para marcar una sucesión rítmica de cualidades. En el Viaje mítico se le nombra como presente o momento presente; es el tiempo del ego o, mejor dicho, es el mismo ego que con su actividad produce el momento presente.

El tiempo del alma, en Astrología posee cualidades saturninas, de modo que fluye tan lenta y densamente que incluso se detiene, invitándonos a no dispersarnos, a concentrar la energía en lo esencial, en una sola dirección significativa a fin de responsabilizarnos de la externalización del proyecto cósmico que somos.

El proyecto cósmico reside en el inconsciente colectivo y, por consiguiente, no tiene objetivo ni metas, pero que a través del darse cuenta se manifiesta también en objetivos y metas. En el Viaje mítico, el tiempo del alma está identificado como tiempo psíquico o presencia y es la forma que tiene el ego, a rebufo del alma, de vivir la eternidad en el tiempo. Tanto la Astrología como el Tarot poseen el saber de que las cosas suceden cuando son afines al espíritu de su tiempo; dicho de otro modo, cuando comparten las mismas cualidades.

El Viaje visto como la carta astral del tarot.

La gran aportación del Viaje mítico es que dota al Tarot de una herramienta para penetrar en las profundidades de la psique como lo es la carta astral en Astrología. Las consultas de Tarot tienen, en general, menos vuelo que las de Astrología ya que giran alrededor de un problema que plantea el consultante. Con el Viaje mítico, es posible visionar el estado de arte de la psique sin necesidad de llegar a él a través de problemas concretos.

La carta astral se basa en la conexión existente entre ser humano y Cosmos. Por ello presupone que hay una correspondencia significativa entre dos acontecimientos que, sin estar relacionados casualmente, están sincrónicamente conectados. Por un lado, el nacimiento de un ser humano en la Tierra y por el otro las posiciones astronómicas que se manifiestan en el cielo en ese mismo momento.

Esas configuraciones planetarias (cielo) son a la vez símbolos arquetípicos inherentes al ser psicológico que nace (tierra). De este modo, el tema natal nos ofrece un mapa simbólico de la psique, una guía en nuestra tarea de autoconocimiento y una herramienta orientativa a fin de reflexionar sobre el sentido de las experiencias que van tejiendo el entramado de nuestro devenir existencial. De ahí que hayamos percibido una correspondencia entre la profundidad del cosmos y el misterio de la psique.

El Tarot también vincula dos acontecimientos casuales pero sincrónicos. Un estado anímico del consultante y los arquetipos referenciados por los arcanos mayores que “azarosamente” elige el consultante y los muestra en la “tirada de cartas”. El Viaje se va realizando con las sucesivas “tiradas” para llegar a los distintos rincones de la psique. Tanto la carta astral como el Viaje mítico exploran el Anima Mundi.

Animo a los lectores a despojarse de prejuicios mentales a fin de adentrarnos en este apasionante Viaje mítico por el Universo del alma personal que retorna como Anima Mundi. Animo también a acompañar nuestro intelecto con la sensibilidad poética de nuestra mente intuitiva, de forma que el profundo conocimiento sobre los arcanos mayores del Tarot que nos ofrece Josep María Solanas se convierta en un reconocimiento de las Imágenes y anhelos que pueblan nuestro propio paisaje interior.

Lluís Gisbert, astrólogo

Resumen Libro

En el libro se explora el universo de la psique en formato de viaje. Se visitan los distintos paisajes anímicos utilizando como mapa a los arcanos mayores del tarot. El tarot como lenguaje simbólico que utiliza imágenes de la cultura europea, dirigido a establecer un diálogo con el inconsciente. Está orientado a describir (no adivinar) los estados del alma, siempre presentes, pero ocultos entre los hechos a los que da significado.

El autor del libro es J.M. Solanas, catedrático de ingeniería en TecnoCampus de Mataró y a vez experto en lenguajes simbólicos como la cábala o el tarot. Autor también del libro «Univers = Anima Mundi».

Enlaces para la compra del libro:

https://www.amazon.es/dp/8416496757?tag=amz-mkt-chr-es-21&ascsubtag=1ba00-01000-a0049-win10-other-nomod-es000-pcomp-feature-scomp-feature-scomp&ref=aa_scomp_srsr1

https://www.casadellibro.com/libro-el-viaje-mitico-del-alma-una-herramienta-para-el-darse-cuenta/9788416496754/12218264

Capítol 12 Astrologia i feminisme

Hi va haver una època de la meva vida en la que també vaig estudiar astrologia. Hi vaig anar a parar per aquesta tendència meva a buscar connexions. Una altra vessant de la intèrpret que hi ha en mi que, en un moment donat, es va interessar per les estrelles i tota la mitologia que les envolta. Em vaig apassionar. Em vaig comprar tots els llibres, també. En aquell moment, sempre que en tenia ocasió, mirava de convèncer els meus amics de com de fascinant era l’astrologia. Encara m’ho sembla però ara ja no vull convèncer ningú. Potser perquè ara em sap més greu fer-me pesada o potser, simplement, perquè m’he fet gran i tinc menys temps i menys ganes de convèncer ningú de res.  Ara que estic aquí sola, davant de l’ordinador, confesso que encara em passa que hi ha gent de qui recordo el signe i no recordo el nom. Molta gent. És una excentricitat meva de la que no n’estic especialment orgullosa, però no la puc evitar: oblido més fàcilment un nom que un signe del zodíac. En la meva època astrològica tot m’ho mirava des d’aquest punt de vista i vaig aprendre tantes coses que aquest llenguatge ha passat a formar part de la meva vida i quan, de tant en tant, hi torno, m’emociona veure que encara em sorprèn i em brinda moments d’inspiració que, per mi, no tenen preu.

En aquests temps de redefinició del meu feminisme, feia dies que em rondava que, probablement, hi ha alguna manera astrològica d’explicar aquest auge del feminisme del segle XXI però no en sé prou per veure-ho sola o sigui que li escric al meu professor d’astrologia, el Lluís Gisbert, per preguntar-li la seva opinió. Em respon immediatament el mail i m’avança que estaríem parlant d’una quadratura entre Urà i Plutó, però que ja m’ho explicarà el dia que ens trobem. Trobem-nos, doncs, si us plau.

En astrologia, els planetes que estan més enllà de Saturn, els que va caldre inventar el telescopi per descobrir-los, són els considerats transpersonals. Els planetes transpersonals, parlen d’èpoques, de cicles de la humanitat. Triguen moltíssim a fer la volta al sol. Urà triga 84 anys i es passa set anys en el mateix signe i Plutó en triga 250 i es passa entre 12 i 34 anys en el mateix signe, una mitjana de 20 anys perquè la seva òrbita no és regular. A mi, sempre em resultaven més difícils d’interpretar en una carta natal perquè anaven més enllà del propi individu. Cal tenir certa consciència històrica per interpretar-ne bé la seva influència i la consciència històrica només es pot tenir si es mira agafant una mica de perspectiva. A toro passat, vaja. És difícil delimitar una època quan hi ets a dins. Jo no en sé prou d’astrologia com per posar el feminisme i aquesta quadratura entre Urà i Plutó en comú o sigui que faig un cafè amb el Lluís, que en són tres perquè la conversa se’ns allarga i tot el que m’explica em fascina, com era d’esperar.

Com us deia, ja no tinc aquelles ganes jovenívoles de convèncer ningú sobre l’interès de l’astrologia o sigui que tots els escèptics i escèptiques a qui, de cop i volta, aquest capítol pugui fer mandra us el podeu saltar tranquil·lament i passar al següent però aviso que, per mi, és un dels més apassionants de tot el llibre.

Em trobo amb el Lluís amb llibreta i gravadora. El conec, sé que fliparé amb el que m’expliqui i no em vull perdre res.

Repassem un moment el que Urà i Plutó representen, arquetípicament, en astrologia. Urà és prometeic. Representa el fet que la creació és continuada, que l’evolució és permanent. Els canvis de paradigmes, les revolucions socials, les avantguardes artístiques, els avenços tecnològics o científics, són processos uranians. Plutó, en canvi és dionisíac. Destructiu en un sentit transformador i conseqüentment, innovador . Té a veure amb treure a la superfície tot el que ha estat reprimit, tot allò que és libidinós, sexual i també tots els tabús. Té a veure amb el trencament traumàtic amb alguna cosa a la que estàvem aferrats que havia tingut vida però que ja no la té: les creences, les fes… arriba un moment que ja no tenen vida i només són formes i entren en decadència. La decadència és plutoniana. En un moment plutonià, constel·len les forces revolucionàries amb la reacció fervorosa de les estructures que es senten amenaçades. Aquestes reaccions que no són altra cosa que pors i inseguretats,  també són temes de Plutó.

Quan aquests dos planetes es posen en relació,  són dues forces que, ajuntades, resulten molt transformadores: porten avenços científics, noves corrents de pensament, però també porten revolucions, desobediència civil…  i, com dèiem, reaccions a aquestes revolucions i per tant totalitarismes i repressió.

En aquest punt se’m posa en comú la revolució feminista amb el creixement exponencial de l’extrema dreta arreu del món, però no només la revolució feminista, també les primaveres àrabs i les seves conseqüències o la revolució ecologista que està a punt de produir-se d’una manera que necessitem com l’aire que respirem (literal com l’expressió) i que ja veurem si el senyors Trump, Bolsonaro, Salvini… i el sonat que tenim aquí, que vol tornar a fer la reconquesta, ens deixaran dur a terme. Dependrà de si podem sostenir la democràcia i de si la majoria de gent que vota és més o menys imbècil.

M’he despistat. Torno a l’astrologia.

En aquest moment, per ser més exactes des de 2007 i fins a 2020, hi ha una quadratura d’aquests planetes.

Per entendre les opcions d’aspectes en els cicles planetaris,  fixem-nos un moment en la lluna respecte al sol. (des del punt de vista de la terra, o sigui el nostre, perquè estic parlant d’astrologia geocèntrica) La lluna té quatre fases que tots coneixem: lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant. La lluna nova que és quan no es veu, és quan el sol i la lluna estan a la mateixa banda respecte a la terra, és quan estan en conjunció. La lluna plena els posa en oposició i els quarts, com el seu nom indica,  és quan hi ha la quadratura. Cada nou cicle comença en una conjunció, passa per una  quadratura, després es realitza en una oposició, passa per una altra quadratura i desemboca en una nova conjunció i així fins a la fi dels temps perquè per això són cicles.

Ara, Urà i Plutó estan en una quadratura creixent, és a dir, en la quadratura anterior a una nova oposició.

Si ens posem a observar el feminisme dels darrers 250 anys entenent el feminisme com a moviment social (això no vol dir que no hi hagués dones que es reivindiquessin abans, evidentment)  i el mirem des del punt de vista de l’astrologia,  veurem que estem en una cinquena fase. Si ho mirem per èpoques, podrem observar que, en cadascun d’aquests cinc moments hi hagut algun tipus de salt evolutiu.

La primera oposició important dels darrers 250 anys inclou el moment de la revolució francesa. Urà estava oposat a Plutó entre 1787 i 1798. El 1792, a Anglaterra, la Mary Wollestonecraft va escriure el primer document considerat manifest feminista que es diu “La vindicació dels drets de la dona” . “No aspiro a que tinguin poder sobre els homes sinó sobre si mateixes” Mentrestant, a França hi té lloc la revolució francesa. (l’astrologia té aquest factor sincrònic que fa que, esdeveniments amb el mateix esperit o el mateix caire, passin a diferents llocs a la vegada) Durant la revolució francesa, dones d’àmbits i nivells socials molt diferents hi juguen un rol molt important. La primera organització política, feminista que hi va haver a França i que es deia “ La Société patriotique et de bienfaisance des amies de la vérité”, es preocupava per la defensa dels drets de les dones, particularment la seva llibertat d’educació i el dret de divorci. I es van treure la cotilla, com diu la Viv.

La següent conjunció d’Urà i Plutó, va ser entre 1845 i 1856. Hi ha grans esdeveniments polítics i socials a nivell universal, en aquest període, entre les dues revolucions industrials. Marx i Engels redacten el “manifest comunista”, Thoreau escriu les seves dues grans obres “La desobediència civil” i “Walden o la vida als boscos” i sorgeix el trascendentalisme. El trascendentalisme, era un moviment filosòfic segons el qual l’ànima de cada individu és idèntica a l’ànima del món i conté allò que conté el món sencer. Posa Déu en relació a la intuïció de cada individu i preveu l’adveniment d’una nova era  Pel que fa al feminisme, apareixen les llavors del que seran els primers moviments sufragistes.  L’any 1848 es signa la declaració de Sèneca falls, redactada per Elisabeth Cady Stanton, que es compromet a vetllar pels drets civils i socials de les dones. L’any següent Amelia Bloomer crea  el primer diari  considerat feminista “The Lily” dedicat als interessos de la dona.  També a Anglaterra, Harriet Taylor Mill publica els seus escrits filosòfics sobre feminisme, encara que signats pel seu marit.

L’oposició següent, que va de 1896 a 1907 duu l’aparició dels primers partits socialistes i el sufragisme feminista esdevé més militant, més activista i es fa internacional.  L’any 1902, per exemple, es duen 37000 firmes al parlament britànic pel dret de la dona i és de suposar que, abans de l’era d’internet, aconseguir 37000 firmes no devia ser empresa fàcil.  Emmeline Pankhurst funda el moviment sufragista britànic. El seu activisme la duu a la presó un parell de vegades, però, poques setmanes després de la seva mort, el seu somni s’acompleix i les dones obtenen, a Anglaterra, el dret a vot.  Emma Goldman, als estats units, inclou idees feministes a l’anarquisme i crea el diari “Mother Earth”. També és detinguda en diverses ocasions per donar a conèixer informació sobre l’anticoncepció, l’amor lliure, i per fer proclames antimilitaristes… una altra gran veu del feminisme. “Si no puc ballar, no és la meva revolució” . M’encanta aquesta afirmació. Segurament ella deia ballar en sentit figurat, però a mi, em deixa un regust de feminisme molt femení que m’entusiasma i m’inspira i decideixo fer-me la meva, al segle XXI, i la torno a escriure, aquest cop amb majúscules: “SI NO PUC BALLAR, NO ÉS LA MEVA REVOLUCIÓ”

El 1903, dit sigui de pas, Marie Curie rep el primer premi Nobel atorgat a una dona de la historia.

I d’aquí ja anem a la conjunció següent que va de 1960 a 1972, en la que sorgeix el feminisme com a tal, com el coneixem avui, i que alguns anomenen segona onada del feminisme.

L’any 1963, la Betty Friedan publica “La mística femenina” que és un altre llibre referent del feminisme actual amb el que va aconseguir el premi Pulitzer l’any 1964. L’any 1970 n’havia venut 5 milions de còpies. Després, el 1966 va fundar la “National Organisation for Women” (NOW) que és l’organització feminista més important dels Estats Units i una de les més antigues de la història. Un any més tard, el 1967 es crea el “New York radical women” i el 1970 es publica “Our bodies, ourselves” escrit per dotze activistes feministes de Boston. Mentrestant, a França, s’inicien les revoltes del Maig del 68 que acabaran fent-se extensives arreu del món occidental i que generaran alguns avenços que no han tingut volta enrere a certs nivells com la llibertat sexual, (es va popularitzar l’ús de la píndola anticonceptiva, per exemple)  o la igualtat de drets, la reformulació del patró de relacions…

Actualment, estem a la primera quadratura d’aquest cicle que es va iniciar amb la conjunció anterior, entre el 1960 i el 1972. Astrològicament, doncs, estaríem passant la crisi que ens força a revisar tots els valors que es van posar en marxa durant aquells anys, i la plenitud d’aquest cicle, hauria d’esdevenir en la propera oposició entre Urà i Plutó,  entre els anys 2045 i 2050.  Amb l’auge del feminisme, des de 2007, hem viscut les primaveres àrabs, la crisi econòmica de 2013, el moviment dels indignats l’any 2015, la crisi, a França, dels armilles grogues… i a casa nostra, el procés. No en parlaré gaire perquè no parlaríem d’una altra cosa, però és el rerefons del nostre dia a dia. L’escenografia sobre la qual, ens toca fer la funció des de fa uns quants anys. I després hi ha els altres. “El lado oscuro de la fuerza” .Trump i la resta de perles d’extrema dreta que pugen disposats a rebentar-nos la revolució. Però el procés és uranià. L’entorpiran molt però no l’aturaran: no podran.  La crisi està servida i la quadratura realitzada. Ara toca desentortolligar-la amb paciència, amb maduresa social, mirant de no prendre mal. Algunes de les llavors dels anys 70 que ara es reivindiquen amb tant de furor, haurien de veure la seva materialització entre 2045 i 2050.  Per materialització entenc que totes aquelles coses per les que ara hem d’empènyer i que ens fan la sensació d’estar nedant contra corrent, a partir del 45, estaran establertes sense soroll. I no hi haurà volta enrere. Després vindrà una altra quadratura i la posterior conjunció, que farà començar un nou cicle però no vaig tan lluny. Això ja no ho veurem. És o no és apassionant? Gràcies Lluís per acompanyar-me, una vegada més, a passejar per les estrelles.

Capítol 12b Mal moment per Mercuri

Li pregunto al Lluís si hi ha alguna cosa, en astrologia, que contempli una opció més enllà de la clàssica dualitat masculí femení. Un hermafrodita, algú que estigui a mig camí, algú neutral, equidistant… riem perquè és un moment delicat per l’equidistància. Parlem de Mercuri. Mercuri és el nom que rep Hermes en la mitologia romana. Els planetes del sistema solar, tenen noms de deus de la mitologia romana, que es corresponen amb deus de la mitologia grega, i que representen, en general, el mateix mite. Mercuri és Hermes. Fill de Zeus i de Maya i déu del comerç i dels lladres però també deu de les fronteres i dels viatgers que les creuen,  de l’educació i de l’ensenyament, dels oradors, dels poetes… Em cau bé Mercuri. Després de molta peripècia i alguna que altra disputa, Mercuri fa les paus amb Apol·lo i, a canvi de la seva lira, aquest li entrega una vara que té el poder de reconciliar els enemics. Mercuri obre camins entre els Deus i els homes, és un cercador de pactes, una mena de mèdium, un intèrpret i un constructor de ponts. Segurament, per això m’agrada.

En astrologia, Mercuri representa els principis de comunicació, la racionalitat, la capacitat de modificar els patrons de pensament, la curiositat, la  cerca de la inspiració, la flexibilitat mental, vaja.  Com el mineral que duu aquest mateix nom, que no és ni sòlid ni líquid, i que s’adapta al seu contenidor. D’uns anys ençà, però, el mineral té molt mala premsa perquè se n’ha descobert la toxicitat. Aquells meravellosos termòmetres de mercuri, infal·libles per mesurar la febre, ja no es fabriquen. Els hem canviat pels digitals que marquen la temperatura que volen, quan volen. Recordo quan es trencava un d’aquests termòmetres i ens deixaven jugar una estona amb la boleta màgica que es dividia en centenars de boletes per tornar-se a ajuntar sense haver perdut ni una mica de volum. Pura màgia! Ara, els nens, ja no juguen amb la boleta de mercuri. Ara, se la mengen amb el peix.

I després, l’altre ús tradicional del mercuri era la fabricació de miralls. Aquest objecte destinat a retornar-nos la nostra imatge al revés. Per a la majoria de nosaltres, la convivència amb el mercuri, ens ha aportat informació sobre nosaltres mateixos: la febre i la imatge. Tòxic i poètic a la vegada.

Encara que representat per un home fort amb ales als talons, Mercuri no es llegeix, astrològicament, com una figura masculina. És neutre i es llegeix per les qualitats que representa més enllà del gènere.

Xerrant amb el Lluís, ens adonem que és un mal moment per Mercuri. Potser perquè els moments de revolució no casen amb les mitges tintes. És un mal moment pels grisos, un mal moment per l’equidistància i un moment molt complicat pel matís. Un moment d’apostes fortes, de tries, de tot a una carta. Un moment de “si no estàs amb mí estàs en contra meva”. Un moment de posicionaments extremats on l’equidistància és titllada de covardia i l’equidistant milita en el silenci per no posar-se al mig del foc creuat. Un moment on, malgrat les ales als peus, Mercuri, apedregat,  vola cada cop més baix i és forçat a tocar de peus a terra i a confondre’s amb el paisatge, com un camaleó.  Per a algú com jo,  de naturalesa bastant equidistant (i no estic parlant de política, no em toqueu la pera que ja m’heu entès), un moment de merda per escriure un llibre, segurament. O un moment on ho necessito més que mai. Depèn de com es miri. Depèn de com m’ho prengui. Posem que m’ho he pres com un sí.